Les plaques de metall afilat fregant entre si ràpidament creaven un so agut i esborronador que posava els pèls de punta. L’Oriol estava acostumat a escoltar-ho. Podia sentir la fredor del metall endinsar-se dins de la seva pell constantment. Era el sacrifici que devien fer els humans per apropar-se cada cop més a la perfecció dels robots. Les persones formaven part de la xacra d’una societat coherent i disciplinada, repleta d’intel·ligència artificial que aconseguia superar el cervell humà. Els robots feia segles que havien desobeït les tres lleis essencials d’Isaac Asimov. Ara, eren màquines amb drets i llibertats que podien, o no, seguir les normes de convivència de la societat que ells havien aconseguit liderar de forma justa i democràtica.
L’Oriol coneixia molt bé el programa de conversió de persones a semi-robots. Era una oportunitat per adaptar-se a una societat on els components bàsics del cos humà havien deixat de tenir importància. Després de múltiples intervencions i d’un bon grapat de diners, un home purament real podia convertir-se en un cyborg. El procediment era clar. Només es necessitaven sis mesos de contínues modificacions físiques i mentals per a poder transformar-se en un ésser robòtic.
Primerament, es devia prescindir dels ossos més inútils del cos, que podien trencar-se o deteriorar-se amb facilitat. Ara era el robust metall el que ocuparia l’estructura interior de l’esquelet humà. Seguidament, els sentits havien de millorar-se i modificar-se. La vista havia d’evolucionar, implantant antenes connectades a diferents dispositius tecnològics que oferien nous recursos òptics. L’olfacte havia de ser més complet, ampliant l’habilitat d’ensumar quelcom fins a vint kilòmetres de distància. El gust. Una persona podia identificar els cinc
sabors existents mitjançant les papil·les gustatives situades a la llengua, mentre que els robots havien desenvolupat una extensa gamma de receptors gustatius on podien assaborir fins a quinze sabors diferents. Finalment, el tacte. Dues mans no eren suficients. Als éssers humans els implantaven diferents pròtesis per tal d’ampliar les funcions tradicionals que feien ambdues extremitats.
L’Oriol va entrar al centre per a realitzar la seva última intervenció. Però el que mai es va plantejar és que semblar-se a un robot implicava perdre tot allò que el feia imperfecte i humà: la por, les llàgrimes, la irracionalitat, la inseguretat. El que el jove no s’havia imaginat és que mai tornaria a sentir cap d’aquelles sensacions que el feien ser completament real.
